Molt bé, Esperanceta, llàstima que hagis estat més de quatre dies a fer aquesta reflexió. I que hagis fet vessar rius de tinta. No només d'aquells que et volen posar el dit dins l'ull i n'aprofiten la més mínima fotesa, sinó també per aquells, dosser de la incorrupta hispanitat, que des de l'anomenada Brunete, arnès cenyit i la tizona amb una mà i en l'altra la colada, han sortit a defensar-te com si defensassin el bastió de Gibraltar. La llàstima de tot és que potser, en comptes de fer-ho des de la calma d'una cadira, ho han fet sobre l'espinada pucera d'un ressuscitat Rocinante que, com a bon cavall, encara recorda totes les tresques pretèrites i ha menat aquests il·lustres cavallers, tan ridículament disfressats, a envestir decrèpits i turístics molins de vent assegurant, amb les benediccions de la veritat rouquiana, que eren autèntics gegants. Què dic gegants, cavalls de Troya deformes, farcits de la més escorial i espúria carn humana! Fins i tot, algú ha dit que això d'aparcar en el carril bus, anar al caixer i treure diners, encara que sigui en ple centre madrileny, és una de les essències més pures de l'espanyolitat. Vaja, segons aquests imparcials columnistes, és veu que fa molt matxote i molt espanyol. I, en comptes de vituperar la sexagenària dama, allò que se li hauria d'haver fet és una mena d'homenatge tal com declarar incorrupte el trosset on l'utilitari particular va fer la infracció, ni que fos el braç de Santa Teresa, o qui sap si hauria estat convenient posar-hi una bandera tan grossa com la de la plaça Colón – això sí, si no molestava algun anunci publicitari- o fer-hi una escultura pètria de mossèn Rouco atès que petrificar-lo en vida seria un martiri innecessari.