Des de l’època dels reis catòlics, la corona d’Aragó, formada pel Regne d’Aragó, pel Principat de Catalunya, pel Regne de València i pel Regne de Mallorca, es trobava sota la corona de la dinastia dels Àustries, que governava molts altres regnes i terres. Durant part del segle XV, els segles XVI i XVII i part del segle XVIII, la Corona d’Aragó va mantenir les seves lleis, els seus furs i els seus drets. Un primer intent d’unificació el va intentar el comte duc d’Olivares, a mitjan segle XVII. És el ministre que va afirmar que ja que havien assimilat els catalans, i aquests no haurien de guerrejar contra Castella, que el que estalviassin, els ho haurien de pagar en forma d’impostos.

El rei Carles II de Castella i d’Aragó va morir el 1700 sense descendència, encara que va nomenar com a successor Felip de Borbó, nét de Lluís XIV. Leopold I va reivindicar els drets dels àustries a favor de l’arxiduc Carles a la corona de Castella i d’Aragó. Per aquest motiu es va dur a terme el que s’ha anomenat com a guerra de Successió. Carles III va ser reconegut a Barcelona el 1705 i allà va situar la seva cort. Els territoris de la Corona d’Aragó varen anar perdent la guerra i capitularen en diferents moments. A partir de la derrota es va implantar un sistema uniforme, es varen derogar els privilegis nobiliaris, els furs locals i les institucions d’autogovern, que havien estat respectades per la Casa d’Àustria, per tant, quedaren abolides les institucions i les llibertats civils del poble.

Felip V va publicar els decrets de nova planta, el 29 de juny de 1707, els del Regne d’Aragó i València; el 28 de novembre de 1715, el de Mallorca i Pitiüses i el 16 de gener de 1716, el del Principat de Catalunya. Queda clar que aquests decrets que varen unir per la força els territoris de la Corona d’Aragó a la de Castella es varen fer per “dret de conquesta aconseguida amb les armes”. Al Decret de Nova Planta del Principat es diu així: “...he sido servido de dezir, que haviendo con la assistència Divina, y justicia de mi causa, pacificado