Un poc més de vint minuts sobre l'hora marcada hagueren d'esperar els organitzadors per iniciar la marxa que s'havia proposat unir Inca i Palma. Molts havien matinat de valent per ser davant l'IES Berenguer d'Anoia abans de les deu, i mentrestant, molts d'altres encara seguien arribant.

Més de cinc-centes persones emprengueren el camí des del punt inicial, baix l'inspirador lema “I caminam per poder ser i volem ser per caminar…”, i amb la confiança que durant la jornada se'ls unirien molts més, fins a arribar a ser milers l'horabaixa a Ciutat.

La columna assolí la rodalia de Binissalem quasi coincidint amb el migdia. Llavors, fonts de l'Assemblea de Docents ja anticipaven que el seguiment podia superar les expectatives. La columna avançava per la carretera vella d'Inca a Palma, i «no es veia ni el principi ni el final», la qual cosa els feia pensar que ja en aquest moment hi havia «més de 1.000 participants».

Aturada
Ja a Consell, amb prop de la meitat del camí fet, moltes més camisetes verdes esperaven per afegir-se a la convocatòria, que seguí avançant cap a Santa Maria, lloc on s'aturà la multitudinària comitiva per a dinar, i on foren rebuts per la batlessa de la localitat en persona, Rosa Vich. Sense molt de temps per pair el menjar, abans de les 15.30 tothom ja tornava a ser al camí, enfrontant-se a la segona meitat del recorregut.

Els ànims i suport dels veïns que no participaven a la marxa foren constants durant tot el trajecte. Especialment forts al Figueral, el primer nucli de Marratxí per on transità la comitiva. A aquest punt centenars de manifestants s'han afegit al cos central de la manifestació, mentre els trens començaven a anar cap a Ciutat ben tintats de verd. La gentada congregada es féu ben evident a l'alçada del Pont d'Inca, quan la Guàrdia Civil i la Policia Local hagueren de tallar quasi totalment el trànsit de la carretera d'Inca, per la gran massa verda que s'hi desplaçava.

Palma, un clam
Amb els peus ja cansats i trepitjant sòl palmesà, els caminaires frisaven per cloure el trajecte. No perquè preferissin abandonar, sinó perquè veien com de cada pic més gent se'ls unia. Especialment emotiu fou el pas per davall del pont del tren, a tocar de l'estació intermodal, on els aplaudiments i els somriures marcaven el camí cap al Born. Milers s'afegien aleshores als milers que havien emprès el camí per l'educació.